Alemanya anys 30 / Espanya actualitat: estranyes semblances
Hitler va arribar al poder per les urnes, orquestrant una campanya
de desestabilització del govern democrà tic alemany de llavors, revoltant a les masses, acudint per a això als elements emocionals més irracionals del sentiment nacionalista, a l’entronització de la por, a la conversió de falsos conflictes socials en veritats i en prioritats, titllant els seus governants de traïdors a la pà tria alemanya, etc.
Dóna la “casualitat” que l’estratègia utilitzada pel PP és la mateixa que l’elaborada pel sinistre Goebbels en els anys 30, que va portar al poder a Alemanya al personatge i al moviment polÃtic més inhumà , despòtic i cruel que va conèixer la humanitat al Segle XX.
Per als que desconeixen aquesta similitud, n’hi haja prou amb recordar el “manualet” de Goebbels i el bé que se l’han après els “aznarines”… El PP du a terme un pla perfectament organitzat. Comproveu com tot encaixa amb aquests principis de la propaganda de Goebbels.
Els principis són aquests:
1. Principi de simplificació de l’enemic únic. Adoptar una única idea, un únic sÃmbol. Individualitzar l’adversari en un únic enemic (en el cas actual: ZP).
2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada. (ETA + ZP + ERC + Catalans)
3. Principi de la transposició. Carregar sobre l’adversari els propis errors o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notÃcies, n’inventes altres que les distreguin”. (Cessions continuades a ETA durant 8 anys, el judici de l’11 M, Navarra.)
4. Principi de l’exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu. (Sense paraules: De Juana Chaos…, el fum al vaixell de fertilitzants a GalÃcia)
5. Principi de la vulgarització. “Tota propaganda ha de ser popular,
adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Quant més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen gran facilitat per oblidar” (Les paraules com traïció, famÃlia, llibertat, “España se rompe”….)
6. Principi d’orquestració. “La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentar-les una i altra vegada des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes”. D’aquà ve també la famosa frase:”Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat”. (Acebes + Zaplana + Jiménez los Santos + El Mundo)
7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l’adversari respongui, el públic està ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai no han de poder contrarestar el nivell creixent d’acusacions. (El canvi de les “conspiracions” respecte a l’11 M durant tres anys, entre d’altres, sense comptar amb la “destrucció de la famÃlia”, etc. etc.)
8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts
diverses, a través dels anomenats globus sondes o d’informacions fragmentà ries. (Utilitzant els mitjans de comunicació afins i a tots els seus militants amb cà rrec emetent desinformació)
9. Principi de la silenciació. Apaivagar les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notÃcies que afavoreixen l’adversari, també contraprogramant amb l’ajuda de mitjans de comunicació afins. (Convocar a una rebel·lió amb l’excusa de De Juana en vigÃlies de l’11 M)
10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d’odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives. (“España se rompe”…la famÃlia tradicional es trenca….)
11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer molta gent que pensa “com tot el món”, creant una falsa impressió d’unanimitat. (Dir sempre que el que ells diuen és el que pensen els espanyols)
Ãs un deure ciutadà i democrà tic fer veure a la gent aquestes coincidències d’estratègia perquè sà piguen per què es produeixen els sorolls quan es produeixen i quina polÃtica (feixisme pur) està prenent com a exemple el “democrà tic” PP.
Doncs sÃ, curioses semblances…
Et conteste amb un altra opinió treta d’una revista:
“en España las lÃneas polÃticas de Gallardón, Arenas o Piqué han sido minorizadas tras el ascenso de los neoconservadores Acebes, Zaplana, Aguirre, etc. La Nueva Derecha, en sus discurso y en sus propuestas, no sólo trata de quebrar el viejo juego de reglas polÃticas, sino que adopta sin ambages la imagen invertida de la revolución permanente. Escenifica una pieza teatral en la que su papael es el de la vieja fuerza ordenadora en un mundo inestable y amenzado, sometido a terrorismos de enorme ubicuidad y a fuerzas morales perversas. [...] El diagnóstico de la Nueva Derecha sólo puede recetar asà una permanente contrarrevolución que trate de restaurar un orden dañado y corrompido (el que se deduce de las crisis derivadas de la reestructuración capitalista de las últimas décadas), que naturalmente exige medidas tan drásticas como la guerra (contra el terrorismo, desde luego, pero también contra la delincuencia, la droga o cualquier elemento susceptible de convertirse en enemigo interno) y autodefensa preventiva (que supone la ruptura de los viejos órdenes jurÃdicos garantistas y el advenimiento de la policÃa y las medidas de excepción como norma de gobierno). Contra el pensamiento posmoderno la Nueva Derecha escenifica una puesta en escena de valores sustantivos, fuertemente morales, en sociedades erosionadas en parte (y esta es la paradoja) por la propia polÃtica desarrollada bajo sus criterios (el neoliberalismo). La Nueva Derecha genera asà un curioso cÃrculo virtuoso de autolegitimación.”
Enmanuel RodrÃguez e Hibai Arbide “¿Nueva Derecha? O la reinvención del populismo frente al vacÃo de la Izquierda” en Archipiélado, cuadernos de crÃtica de la cultura, nº 72, Octubre, 2006.