Cogitationes uariae

Lotofabra… sempre toca!

Banc: una definició

La banca sempre guanya…

ATENCIÓ: algunes de les operacions d’aquesta presentació no són correctes! Llegiu els comentaris. ACTUALITZACIÓ: s’han corregit les operacions mal fetes… el que passa és que ara ja no és tan espectacular.

4 reflexions sobre els sindicats

D’El Jueves, nº 1740 [clica la imatge per veure-ho més gran]:

Benvolguts funcionaris…

Carta d’un funcionari hipotecat al seu banc

Molt senyors meus:

Per la present lamente comunicar-los que he decidit pagar un 5% menys en el rebut mensual de la hipoteca que tinc amb el seu banc. Ha estat una decisió difícil però m’és imprescindible retallar despeses per salvar la meua economia particular i reduir el meu dèficit.

En situacions com aquesta és quan tots hem de donar un cop de mà, raó per la qual els demane comprensió i solidaritat.

Al cap i a la fi jo, com la resta de ciutadans, vaig col.laborar en el seu dia a la injecció de liquidesa que van rebre vostès per salvar el sistema financer.

En realitat m’he vist forçat a prendre aquesta decisió perquè els meus pares, en veure el saldo del meu compte corrent, temen veure’s en l’obligació de deixar-me diners i vostès, com banquers que són, saben millor que ningú
que no té sentit posar capital si no és per aconseguir avantatjosos beneficis.

M’he informat i sé que és lícit prendre aquest tipus de decisions de forma unilateral i sense prèvia negociació (hi ha precedents: veure les declaracions del President del Govern en el parlament el 12 de maig).

Aprofite l’ocasió per comunicar-los que ja dispose de suficients paelles i no necessite que me’n regalen cap més.

Atentament,

Un funcionari hipotecat.

De què riu aquesta gentoleta?

Per una d’aquelles casualitats de la vida, a EL PAÍS del passat divendres em vaig topetar amb dues imatges (una darrere l’altra) de gent descollonant-se.

La primera:

És evident de qui riu aquesta gent, dels ximplets de la gent que està pagant amb els seus salaris tota l’especulació que ells han afavorit, i d’aquells que pensaven que la O del PSOE significava alguna coseta.
Però és que, en girar la pàgina, em vaig trobar amb aquest personatge:

I aquest, de què riu? De que faça el que faça el ramat segueix votant-lo com si res? de que és molt feliç? O simplement va fins a les celles de tranquimicin (eixa mirada perduda l’he vista jo en altra gent… ben fumada)?
A saber!

Quina merda de conte!

La cigala i la formiga funcionària [conte rebut per mail en castellà]

Hi havia una vegada que era una cigala i una formiga que vivien en un preciós bosc. Des de ben petita, a la cigala no li va agradar estudiar així que invertia el seu bell temps passejant en el golf que li havia comprat el seu papi per ser tan bona.

Arribat el moment, el seu papi li va buscar una feina en una empresa de la qual casualment era copropietari juntament amb altres cigales amigues seues. Mentrestant, la formigueta va continuar estudiant, seguint el caminet que els seus pares li havien ensenyat.

Van venir temps durs per a la formiga, que mentre anava i venia de  l’autobús a la Universitat podia veure passejant amunt i avall a la cigala (ara ja amb un BMW) de dinar en dinar amb les seues amiguetes. En graduar-se, la formiga va començar la recerca de feina, pensant que el bosc estaria ple d’oportunitats per a una formiga ben formada com ella. Però va descobrir que sense experiència no podia accedir als bons llocs, ocupats per cigales que van arribar molt abans que ella. Així que va acabar treballant en l’empresa de la cigala, per un sou miserable i en unes condicions enervants. I el pitjor no era això, sinó aguantar els menyspreus i les exigències de l’analfabeta de la cigala, que no sabia fer una ‘o’ amb un canut.

Així que la formiga va pensar que ella mereixia una cosa una mica millor i per les tardes, en comptes de gaudir amb les seues amigues, va decidir cremar-se les antenes amb el flexo estudiant unes oposicions.

I llavors sí que van arribar els temps durs … Al sortir del treball, la formiga s’enfrontava al seu etern temari, nit rere nit, vivint amb aquesta por atroç al tribunal de cigales despietades que l’esperava, àvides per trobar el tema que no havia estudiat, el detall que oblidaria a última hora o aquesta centèsima que li faltava per al barem.

Mentrestant, la cigala també pensava en prosperar i es va adonar que comprant un immoble a dur i venent-lo a milió, treia en un mes el que cobrava en un any a l’empresa del pare. I així la cigala es va fer la seua pròpia constructora, amb ajuda d’una cigala amiga seua de l’Ajuntament que li va requalificar el tros de bosc que ella volgués i una altra amiga més del banc que li fiava els crèdits sense avals. I tot era molt fàcil entre compra, venda i requalificació, mentre passejava contenta de dalt a baix en el seu Maserati nou, entre dinar i dinar.

També van ser bons temps per a la formiga, que després de molt d’esforç va aconseguir treure la seua oposició. Millors condicions, millor sou i l’oportunitat d’enviar a prendre per sac a la cigala, cosa que no tenia preu. El seu nou treball li
va permetre comprar un pis, però amb tanta requalificació, tanta compra i tanta venda, es va haver de conformar amb un petit, als afores del bosc, que costava una fortuna. I així va aprendre que, gràcies a la cigala i als seus amics, el seu sou de funcionària no era gran cosa.

Va passar el temps i la formiga va seguir a la seua, fent números amb el seu sou i la seua hipoteca, però contenta perquè ja no havia d’estudiar ni aguantar a cap cigala, que no és poc. I la cigala d’altra banda va seguir, erre que erre, amb el seu negoci immobiliari guanyant bitllets a cabassos.

Però un bon dia el bosc va pegar la rebentada, ja sense cap terreny que requalificar ni cap formiga a la qual hipotecar. La cigala, espantada, es va barallar amb les seues amigues del banc i de l’Ajuntament i es va declarar en suspensió de pagaments. De sobte, la pastera que havia guanyat anys enrere no havia estat per tant i fins el golf, el BMW i el Maserati havien estat il·lusió òptica. Així que el bosc es va quedar fet un sembrat de pisos buits amb el seu cartell de “es ven” del
tot a cent.

I ara les cigales del govern del bosc han decidit que la formiga, que s’ha passat mitja vida estudiant i l’altra mitja pagant factures com una imbècil, amoquine un pessiguet del seu sou per aguantar amb el marró. I de postres, una congelació salarial indefinida, per idiota.

Quina merda de conte.

Signat: La formiga

Sobre vels, creences i constitucions…

No solc compartir les opinions dels representants del Partit Popular d’aquest país. Per això, vaig quedar sorprès en estar totalment d’acord amb el que va dir el senyor Rafael Hernando, portaveu d’Immigració del grup popular al Congrés, arran de l’enorme embolic ocasionat pel vel de l’alumna Najwa Malha: “No poden imposar les seues creences els altres si a més estan per sobre de la nostra Constitució ” (en el exemplar escrit d’EL PAÍS del 21 d’abril).
Pardiez, vaig pensar, per fi desapareixerà l’ensenyament de la religió confessional de l’escola pública? I, per descomptat, tot símbol religiós?
Em tem que no caurà aquesta breva, i als fills d’aquells que no professen la religió catòlica i d’aquells altres que no en professem cap ens seguiran imposant el càstig de romandre, perdent el temps, a les aules espanyoles perquè altres puguen exercir el seu suposat dret a rebre catequesi a l’escola.

Nou senyal de trànsit…