Hui, dia de la vaga del funcionariat, aquest humil bloguer vol col·laborar amb la causa amb una carta oberta:

Escric aquesta carta una mica fart de sentir-me un privilegiat, sense ser-ho, i de ser el “xivo” expiatori d’una situació de crisi, els culpables de la qual se n’estan anant de rosetes.

En primer lloc, he de dir-los que no pense demanar perdó a ningú per la meua condició de funcionari: no debades, mentre molts dels meus companys preferien deixar els estudis als 14 o als 16 anys per les ganes de cobrar un jornal, un servidor es deixava les pestanyes per treure’s una carrera i unes oposicions per aconseguir un lloc de treball en l’administració pública, possibilitat que, per cert, està oberta a tot ciutadà espanyol.

En segon lloc, els funcionaris ens hem caracteritzat per no voler pixar més alt de les nostres possibilitats, és a dir, sempre hem tirat avant amb el nostre salari i hem sigut conscients de les nostres possibilitats econòmiques: ni ens hem hipotecat per damunt del que realment ara podem pagar ni hem volgut gaudir, per exemple, del cotxe d’última gamma.

I en tercer lloc, pense que, a banda dels funcionaris i dels que depenen d’una nòmina, molts pocs més contribueixen (de manera honesta i “total”) amb els seus diners al benestar general del país: a mi concretament hisenda em “sostrau” amablement el 21 % del meu jornal tots els mesos i, per postres, quan toca fer la declaració, encara i tot toca pagar a aquells que tenen una parella que també treballa i no tenen hipoteca; i, encara més, ens trobem amb la broma de mal gust de veure com els nostres fills es queden sense beques, mentre altra gent (amb segona residència i cotxasos de luxe) les rep. De moment, en èpoques sense crisi, encara no m’han pujat mai el jornal ni tan sols el que marcava l’IPC anual ni m’han repartit els beneficis que han acumulat aquells que realment han provocat la crisi.

Per acabar, vull deixar ben clar que NO estic en contra de col•laborar econòmicament en aquesta situació de crisi, en la qual tantes persones estan patint les conseqüències d’un sistema de mercat desfasat i fora de qualsevol control; el que m’agradaria és que TOTHOM col•laborara en el tema, començant per dalt i no per baix. Per si algú vol idees, ací en van unes quantes (més pròpies d’un suposat partit “socialista” que les que finalment s’han adoptat; i no s’enganyen, el partit d’Aznar haguera fet pitjor; no es deixen engalipar per aquesta gent quan afirma, sense cap tipus de vergonya, que són el partit dels treballadors: això a mi, directament, em produeix arcades):
• recuperar l’impost de patrimoni per a fortunes superiors a un milió d’euros;
• gravar l’IRPF a les rendes superiors a 8.000 Euros mensuals al 50%;
• gravar les SICAV (Societats d’inversió de grans fortunes) al 20%;
• pujar l’impost de societats a grans empreses (capital superior a 1.000 milions) al 35%;
• retirada de l’exèrcit d’Afganistan i d’altres llocs de l’estranger;
• llevar la religió de l’escola i la casella de l’irpf;
• supressió de la despesa en armament i de la inversió de l’estat en i + d militar;
• llevar tots els alts càrrecs de lliure designació.
El total pujaria a més de 14.500 milions l’any (sense comptar amb els 9 milions del pressupost de la casa reial o els 25 que costarà la visita del papa l’any vinent).
Encara que, combatent mínimament el frau fiscal (només el 10%, per exemple), es podria duplicar com a mínima eixa xifra, ja que, ara per ara, puja a 280.000 milions d’euros!

Hi ha més (taxes financeres als bancs, acabar amb paradisos fiscals, pujar l’IVA dels productes de luxe…) però qui realment mana es fa el llonguis. I té delicte la cosa: que siguen les mateixes organitzacions que van donar una qualificació excel•lent a qui va provocar la crisis (subprimes et alii) les que estan ara obligant als països a prendre aquestes mesures!

Atentament, un funcionari docent.

Us deixe, per passar l’estona, una versió ben simpàtica de la cançó que portava Espanya a eurovisión: