No tenia prou Idomeneu amb les seues tribulacions per tornar a casa després de la guerra de Troia, no. Ara ha hagut de veure's immers en eixa por als fanatismes de tota mena que malauradament ens domina.


(d'elcultural.es)

Idomeneu, rei de Creta, com que va ser un dels pretenents d'Hel·lena, participà amb 80 naus en l'expedició contra Troia. Durant els combats, Posidó se li apareixia sota la forma de Toant i l'animava a combatre ardorosament. Matà molts enemics però va fugir davant Eneas, éssent un dels qui entra a la ciutat a la panxa del cavallet. Uns diuen que tingué una tornada tranquil·la a Creta; altre llegendes, però, diuen que es trobà davant una de les temibles tempestes provocades per Posidó, prometent-li al déu que sacrificaria la primera persona que trobés a l'illa si hi arribava sa i estalvi. Fidel a la promesa, immolà el seu fill, que anava tot content a donar-li la benvinguda. Exiliat del seu regne, s'establí a la costa sud d'Itàlia. També es diu que la seua dona, Meda, es deixà seduir per Laucó i aquest, després de fer-se amb 10 ciutats cretenques, matà Meda i la seua filla i exilià Idomeneu.
Fins ací els mites. A la versió operística de Mozart, a més del seu fill, també decapita Buda, Jesús i Mahoma, fet que ha aixecat totes les espases del fanatisme i ha fet que es plantege la retirada de la seua representació a Alemanya.


(de guerraeterna.com)

Ja Sebastià Giralt comentava l'estrena al Liceu d'aquesta òpera al seu bloc el 15 de març
Teniu un resum de l'afer a un article del Diari de Balears de l'1 d'octubre, del qual m'agradaria extraure aquestes línies: "No hi ha invocació d'allò sagrat que serveixi per justificar retalls a
la lliure expressió del pensament, de la crítica o de les
manifestacions artístiques. Una divinitat, una figura històrica o un
llibre només són sagrats per a la comunitat de creients que li atorguen
aquesta naturalesa sagrada, i aquesta comunitat no pot exigir cap una
acitud reverencial per part dels que no ho reconeixen així" (Miquel À. Llauger).
És trist haver arribat a aquest punt de pànic i d'autocensura. Per a quan una cultura dels valors democràtics i de tolerància ben entesa? Per què no s'aixequen eixes veus plurireligioses quan s'aixafen drets bàsics i es conculquen els valors democràtiques?
En fi… estic trist i enfadat i voldria acabar amb una reflexió d'Antonio Martínez (EL PAÍS, Domingo, 24 de setembre, 2006): "En algún momento hay que desengañarse: el patrón de la humanidad no es uno mismo, y los demás son ejemplares defectuosos de ser humano. No es así. No hay gente normal y gente anormal, ni ideas normales e ideas anormales, paranormales o subnormales. Hay ideas distintas y personas distintas. Lo mayoritario no es lo normal. Es lo mayoritario. Una vez uno asume eso, tiene muchos números para ser, no sólo una persona tolerante, sino incluso, un demócrata. Ánimo".