"Nada es sagrado. Todo el mundo tiene derecho a criticar, a burlarse, a ridiculizar todas las religiones, todas las ideologías, todos los sistemas conceptuales, todos los pensamientos. Tenemos derecho a poner a parir a todos los dioses, mesías, profetas, papas, popes, rabinos, imanes, bonzos, pastores, gurús, así como a los jefes de Estado, los reyes, los caudillos de todo tipo…" (Raoul Vaneigem, citat per Savater) 

Un amic molt apreciat i respectat per mi, m'envia un mail, en referència a l'anterior entrada d'aquest bloc, en el qual se sent trist pel seu contingut i em fa una sèrie de retrets:

  • el contingut del post produeix tristesa, perquè no reflecteix el que considera millor per a les persones, sinó tot el contrari;
  • és lícit expressar les meues opinions, per por a la possible influència que puga tenir sobre els alumnes?
  • és lícit fer-ho públic en un blog?
  • és motiu d'escarni que un jove vulga apostatar o posar en dubte els dogmes d'una confessió? 

Tot i que em diu que no ho ha fet via comentaris perquè vol que siga una reflexió personal, jo conteste des d'ací, tot i haver-ho fet ja personalment. Respectant, però, la seua voluntat, des d'ací m'adreçaré en general a tots els lectors, obviant per tant el seu nom. 

Apreciat i carissimus amic,
abans que res, no dubtes que aquesta adreça electrònica, així com el blog i jo mateix, sempre estarem oberts a allò que ens vulguen dir els amics, i també crec que tu ets un bon i valuós amic, així que no calen les disculpes per enviar-me un missatge.
Intentaré contestar-te als dos punts que em planteges de la millor manera possible, perquè aquest tema sempre ha produït sanes controvèrsies quan es trau a col·lació.
Com bé dius en el primer punt, la qüestió del que és millor per a cada persona, canvia, perquè, com li agrada dir a l'Ana "para gustos, colores". Així que no sentes tristesa, perquè per a mi, allò millor és el que expresse al post; i no… no he tingut cap experiència negativa: he tingut la sort (o la desgràcia) de no freqüentar tractes amb gent que fa dogma de veritat unes creences, les seues, i que massa sovint intenten fer-les dogmes de coducta de tota la societat.
Pel que fa al segon punt, sóc molt conscient de la meua situació davant unes persones en formació contínua (si fins i tot procure fumar d'amagat per tal que no em vegen els alumnes!), però per això mateix intente aplicar unes normes de conducta: A l'escola s'hauria de fomentar el respecte cap al ser humà, la tolerància activa amb les conviccions dels altres, confiança en la raó i en el diàleg, humilitat científica, austeritat material, un cert sentit de solidaritat i lleialtat, seriositat i poca cosa més, a part de la justícia i el sentit de la igualtat (simplement els principis de la Institución Libre de la Enseñanza, eixa realitat que fou truncada precisament pel nacionalcatolicisme). I això és el que intente transmetre als alumnes i per això no trobe fora de lloc una crítica sempre que a la vida social es produeix un fet que clarament va contra eixos principis i no crec que siga una manca de respecte envers cap creença o ideologia, ja he dit que "predique" la tolerància activa i això vol dir no quedar-se callat davant injustícies (i són clarament injustes les situacions que esmente al post: és just que l'església mantinga la glorificació de participants en cops d'estat i col·laboradors d'un règim assassí? És just que cadascun dels espanyols -majors i xiquets, ateus i catòlics…- financien amb 3,4€ les activitats d'una confessió? És just, en fi, que s'obligue als altres a cursar altra assignatura només perquè uns altres pares volen rebre religió confessional?). Com que no és just, crec que no s'ha de tapar, sinó que s'ha d'afavorir el debat (de la mateixa manera vaig decidir fer-me objector de consciència o conviure sense casar-me 10 anys i són coses que no s'han d'amagar, ni tampoc obligar als altres a que pensen com jo, evidentment).
I pel que dius de la influència: tu mateix ets un exemple viu de la influència boníssima que exerceixes envers els alumnes: però per què és bo convéncer als alumnes de les bondats dels estudis clàssics o deixar caure opinions socials i/o polítiques (com, de fet, fem tots els que escrivim, voluntàriament o involuntària) i és tema tabú aquest de la religió?

D'altra banda, no és lícit expressar unes opinions ideològiques per la possible influència en els adolescents i és lícit i "normal" tenir dos (2!) anys a infants de 7 i 8 anys rebent catecisme per a prendre la play… vull dir, la comunió?? Allò malalt de la societat és que siga motiu d'escarni, segons tu, plantejar-se apostatar (encara que això era la boutade: la meua intenció, com sempre, era que la gent desperte i es plantege les suposades veritats inamovibles) i no el que realment significa (poca cosa a veure amb els principis cristians) prendre la comunió, per exemple: tindre més regals que el veí, disfressar-se amb el vestit més car, anar en limusina a l'àpat, etc. etc. (he arribat a veure pares exigint canviar el dia de la comunió per tal que el seu fill no la fera el mateix dia que un xiquet de família poc recomanable -quin esperit cristià!).
En fi, per què no fer-ho públic al blog? Hem d'exercir l'autocensura? Quin poder puc tindre jo amb el meu modest blog enfront dels qui sí que tenen veritable influència: des del rector de la parròquia més xicoteta fins al mateix Papa (que no té per què ser infalible per als no creients), no creus que sí intoxiquen veritablement la societat: què fan donant suport a determinades tendències polítiques -participant en manifestacions i tot? Com puc passar per alt en classe, si surt el tema, les bestieses afavoridores de la desigualdat de sexes o col·laboradores de la mort de milers de persones, en recomanar el no ús del condó? Com puc consentir que uns alumnes -els que no tenen religió- siguen agreujats en el seu expedient perquè la profe de religió els infla la nota?
De tota manera, no és la primera vegada que surt aquest tema (com altres igualment encoratjadors) al meu blog i fora (per exemple, en la conferència que vaig donar el desembre de fa dos anys i a la qual vaig convidar tothom: o havia de prohibir l'entrada a tots aquells que foren de determinada edat?): ací, ací, ací i ací. I precisament són els temes que més comentaris i debat (al cap i a la fi, era un dels meus objectius amb la bitàcola) han suscitat, i me n'alegre si esperona als alumnes a fer articles com aquest (que tracta d'altra tema totalment diferent). És una llàstima que no es puguen veure els comentaris, que pots trobar a l'antic blog (tot i que tindràs que prèmer la creueta de la barra de ferramentes, per tal que no envie al nou).
Amb tot això no espere havert-te convençut, entre altres coses perquè no és eixa la meua intenció, però sí haver exercitat una cosa que és de les que més m'agrada i possiblement siga (amb la de potenciar els nostres benvolguts estudis) la raó per la qual vaig engegar un blog: el diàleg i el debat.